La depressió és un trastorn de primer ordre pel que fa a freqüència i transcendència dins de les malalties que afligeixen preferentment a la gent gran.
L’existència de tractaments eficaços que poden millorar la qualitat de vida dels que pateixen aquest trastorn, obliga a prestar especial atenció a aquest problema.
Què és la depressió?
El concepte de depressió no és estrany per la seva difusió fora de la pràctica mèdica. No obstant això cal puntualitzar que els símptomes depressius poden formar una variada constel·lació de manifestacions que inclouen símptomes psíquics i corporals.
Entre els primers es troben símptomes afectius consistents en una alteració de l’humor entès com alteració de l’estat d’ànim. És l’ànim depressiu o tristesa vital.
Altres símptomes d’aquesta esfera afecten la pèrdua d’interès per les coses així com a la capacitat per gaudir. Constitueixen el nucli central de la depressió i s’acompanyen d’una disminució de la vitalitat amb alteració de l’activitat laboral i social de l’individu.
En aquesta esfera poden existir altres símptomes com idees de culpa, autoretrets, pessimisme, desesperança, dificultat per concentrar-se, idees de suïcidi …
No obstant això en la depressió hi ha símptomes corporals o somàtics sent els més freqüents les alteracions del son amb insomni i menys vegades hipersòmnia; pèrdua de pes amb falta de gana; cansament o falta d’energia.
Poden existir moltes queixes somàtiques: gastrointestinals, vertigen, mal, cefalea, etc. que en ocasions són predominants en la depressió de l’ancià.
Què predisposa a la persona gran a estar deprimida?
A la vellesa concorren una sèrie de factors de diversa índole que poden afavorir l’aparició d’aquest trastorn. Entre ells es troben:
Pèrdua de salut que esdevé amb l’edat. En moltes ocasions aquesta pèrdua de salut condiciona deteriorament funcional amb tendència a la dependència física i pèrdua d’autonomia.
Presència de malalties cròniques, pèrdues de familiars, amics i éssers estimats en ocasions acompanyades de reaccions de dol patològiques.
Minva de la capacitat econòmica.
Pèrdua de rols en el si de la família amb la sortida dels fills i un paper menor de l’avi dins de la mateixa.
Canvis amb l’arribada de la jubilació, que condiciona un canvi brusc en l’activitat i relacions socials.
Factors biològics presents, encara que no suficients per a la depressió. Entre ells s’han implicat canvis en l’estructura cerebral, neurotransmissió, sistemes hormonals. S’ha postulat que poguessin ser un factor de vulnerabilitat.
Tot i això l’envelliment no és sinònim de depressió. No s’han de confondre l’envelliment normal amb la presència d’una malaltia per més que en ocasions siguin presents una major introversió, reiteració i presència del passat en alguns ancians.
És a dir, ni tots els ancians estan deprimits ni els símptomes d’una depressió quan apareixen en una ancià, són “normals” per la seva edat.
Per què és important la depressió en aquesta edat?
En primer lloc per la seva freqüència que és molt alta. Es calcula que fins a un 30% dels majors de 65 anys pateix alguna de les diverses formes de depressió.
Aquesta asseveració té però moltes matisacions, totes elles preses amb precaució derivada dels problemes metodològics dels estudis.
Se sap que la depressió severa o depressió major és menys freqüent en l’ancià que en l’adult jove. Afectaria al 1-2% dels majors de 65 anys i suposaria un quart de totes les depressions majors.
Hi arguments per part d’alguns autors en contra de l’anterior afirmació, donant una possible explicació a aquesta diferència en un menor diagnòstic de la depressió del major.
Això es deuria a diversos factors com la presència de deteriorament cognitiu o una expressió dels símptomes de forma diferent en l’ancià, amb una menor expressió de tristesa i més presència de símptomes somàtics o corporals.
Això suposaria que els estrictes llistats de criteris amb què es fan els diagnòstics estiguin poc adaptats a la forma de la depressió en l’ancià.
En canvi la freqüència és molt alta si s’estudien depressions menors i presència de símptomes o estats depressius que no compleixen prou criteris per a considerar-los depressió. La presència d’aquestes depressions menors o depressions subclíniques es calcula en un 15% -20% de les persones grans.
Aquestes xifres que hem donat són vàlides per a gent gran que viuen a la comunitat. Si s’analitza la freqüència del trastorn depressiu en ancians hospitalitzats o institucionalitzats en residències, els percentatges són encara més grans.
Es calcula que la presència de depressió major en ancians hospitalitzats amb malaltia aguda arriba al 10%.
En aquests mateixos els trastorns depressius menors arribarien al 30%. En residències els percentatges es disparen fins a 15% i 30-35% respectivament.
En segon lloc per la seva transcendència. La presència d’aquest trastorn passa factura en l’adult gran no només com a font de patiment individual afectant la seva qualitat de vida.
Se sap que la depressió complica l’evolució de les malalties mèdiques de l’ancià; interfereix en la rehabilitació de malalties incapacitants com l’ictus; indueix un major risc de suïcidi i es tradueix en una major mortalitat per qualsevol causa en qui el pateix.
Són observacions constatades tant a nivell comunitari com en institucions geriàtriques.
Aquesta major mortalitat s’ha atribuït a diversos factors:
- Menor suport social de l’ancià deprimit.
- Pitjor estat nutricional per pèrdua de la gana.
- Possibles efectes de la depressió sobre el sistema immunitari
- Pèrdua de motivació per a l’autocura
Quines peculiaritats té la depressió en l’ancià?
La depressió senil té una sèrie de trets diferenciadors. Alguns d’ells ja els hem introduït prèviament:
Menor presència de símptomes psíquics com la tristesa i major presència de símptomes corporals.
La tristesa i el baix estat d’ànim poden manifestar-se en la persona gran com apatia i retracció i poden ser predominants queixes somàtiques diverses que obliguen a fer proves a la recerca d’altres malalties que d’altra banda són molt freqüents en aquestes edats. De vegades aquests símptomes corporals constitueixen veritables quadres hipocondríacs amb temors i preocupacions excessives.
Alguns símptomes propis de la depressió poden ser molt cridaners en la persona gran com la pèrdua de pes per falta de gana, l’insomni o l’aparició d’idees delirants i en els quadres greus veritables quadres psicòtics.
Els ancians amb molta freqüència pateixen malalties en les que la depressió pot ser un símptoma més d’aquesta malaltia. En aquest cas la depressió en si no és la malaltia principal sinó un símptoma acompanyant. Són les anomenades depressions somatógenas que compliquen processos com la malaltia de Parkinson, l’ictus o accident Cerebrovascular, malalties del Tiroide com el Hipertiroidisme o el Hipotiroïdisme, trastorns del metabolisme o alguns tipus de càncer.
Pel mateix motiu la gent gran consumeixen en ocasions fàrmacs per tractar les seves malalties però que poden induir l’aparició de depressió dies o setmanes després del seu ús. Entre aquests estan medicaments com corticoides, antiparkinsonians, alguns antihipertensius, etc.
En la depressió greu de l’ancià és més freqüent el suïcidi que en els joves.
De vegades la depressió es presenta com a deteriorament cognitiu, és a dir com un menor rendiment intel·lectual amb queixes de pèrdua de memòria que obliga els clínics a diferenciar aquestes depressions d’una veritable demència.
Diferenciar depressió de demència: Un repte en ocasions difícil.Trataremos de descriure un problema mèdic molt freqüent amb el qual es troba el Geriatra en la seva pràctica clínica. Com hem comentat la depressió en el major, de vegades, es presenta i es manifesta com un declinar cognitiu amb queixes de pèrdua de memòria i aprenentatge, confonent amb una Demència.
D’altra banda la Malaltia d’Alzheimer, que és la demència més freqüent, pot acompanyar-se en fases inicials i intermèdies de símptomes depressius (30%) i fins i tot completar una depressió que minvi encara més el seu rendiment cognitiu.
El problema per entendre aquestes dues situacions es complica encara més si tenim en compte que quan s’han seguit en el temps als pacients que han desenvolupat una depressió en la vellesa manifestada amb pitjor rendiment cognitiu s’han desenvolupat amb mes sovint una Demència.
A la depressió que per les seves queixes de memòria es confonia amb una Demència sense que aquesta existís, la hi va cridar clàssicament pseudodemència per ser una falsa demència. Afortunadament disposem d’alguns aspectes diferencials entre els dos trastorns a l’hora de preguntar al pacient ia la família per diferenciar-los.
Com es diagnostica la depressió?
El diagnòstic de la depressió és un diagnòstic clínic, és a dir es basa en l’interrogatori i en la història clínica detectant els símptomes psíquics i somàtics abans referits.
Per a això i especialment en l’ancià és necessari un alt índex de sospita per reconèixer-la per alguns trets especials que s’han comentat i per la tendència a confondre com una cosa pròpia de l’envelliment.
Existeixen alguns instruments en forma de qüestionaris o escales que serveixen com a instruments de detecció i seguiment, útils en l’ancià però que per si sols no proporcionen el diagnòstic. Són una ajuda i no han de substituir l’interrogatori clínic.
Com es tracta la depressió?
Per tractar la depressió s’utilitzen dues eines fonamentals: la psicoteràpia i els fàrmacs antidepressius. En casos especials, seleccionats per la seva gravetat o simptomatologia, encara té un paper en la depressió senil la teràpia electroconvulsiva.
La psicoteràpia en molt diverses formes: teràpies cognitives, interpersonals, psicodinàmiques …, té un paper important en la depressió en l’ancià en casos d’intensitat lleu o moderada dins d’un abordatge integral del problema.
Dins de la psicoteràpia se sol animar a la gent gran a realitzar activitats amb altres persones del mateix grup d’edat amb els quals puguin intercanviar opinions i que puguin arribar a tenir sentiments similars.
Aquest tipus d’activitats són d’allò més variades i s’adapten als gustos de cada persona, i pot anar des de viatges amb l’Imserso, partides de cartes o partides de dòmino per a 2 jugadors. Tot val per tal de que l’ancià es relacioni i comparteixi les seves preocupacions.
Els fàrmacs antidepressius amb un important desenvolupament en els últims anys, són coneguts des de fa dècades per la seva alta eficàcia en el tractament de la depressió. L’ancià presenta algunes peculiaritats quan fem servir aquests fàrmacs.
D’una banda són extremadament sensibles a alguns efectes secundaris presents en diversos d’aquests fàrmacs: efectes amb empitjorament cognitiu, efectes cardiovasculars, sedació etc …
D’altra banda poden presentar diverses malalties acompanyant a la depressió, que siguin sensibles a aquests efectes adversos: cardiopatia, demència. A més poden estar prenent altres fàrmacs que interaccionin de manera adversa amb l’antidepressiu.
Per totes aquestes raons l’elecció de l’antidepressiu ha de ser ajustada a les característiques del pacient per part del metge d’Atenció Primària, Psiquiatre o Geriatra; que són els professionals més freqüentment implicats en aquestes situacions.
