Si haguéssim de dir el nom d’una malaltia que associem directament amb la pèrdues de memòria, segurament una àmplia majoria diríem la Malaltia d’Alzheimer.
Què és la malaltia d’Alzheimer?
Es tracta d’una malaltia neurodegenerativa que comporta la mort de determinades neurones. Aquest procés de mort cel·lular no està vinculat a l’envelliment.
És una malaltia freqüent. A Espanya hi ha uns 800.000 casos diagnosticats i, segons el Diari de Girona (2015.09.22) el 25% de la població catalana de 80 anys pateix Alzheimer.
Es tracta d’una malaltia progressiva que evoluciona lentament durant deu o quinze anys i la seva freqüència augmenta amb l’edat.
El seu desenvolupament és relativament homogeni: primer afecta la memòria dels fets recents; després, a poc a poc, a les funcions cognitives, fins que incapacita el pacient per portar una vida autònoma.Només afecta al cervell i no a la resta del cos.
La malaltia d’Alzheimer es caracteritza per provocar problemes de memòria, aïllats durant força temps, que afecten principalment als fets recents i que, encara que lleugers, tenen repercussió en l’organització de la vida quotidiana i comporten un canvi en les relacions amb els altres. Van acompanyats de dificultats de localització i orientació espacial i temporal.
El pacient confon dates, no sap quin dia és ni en quin any viu, té tendència a perdre quan passeja i, sovint, no s’adona de les seves dificultats. Aquest fenomen es denomina agnòsia i resulta tremendament penós per a l’entorn familiar del malalt.
No és que el pacient negui la seva malaltia, sinó que realment no té capacitat per avaluar de manera correcta la seva amnèsia, que està vinculada al mal funcionament de determinades estructures cerebrals. El malalt «oblida que oblida» i per això pensa que els consells que se li donen estan fora de lloc i que la preocupació dels altres no està justificada.
L’evolució de la malaltia és lenta i progressiva, i acaba afectant el conjunt de les funcions cognitives, incapacitant al pacient per als actes habituals de la vida diària: fer encàrrecs, preparar el menjar, prendre les seves medicines, controlar els diners … En un estadi més avançat, el malalt necessita ajuda per a tasques encara més senzilles, com vestir-se o rentar-se.
.
Com es diagnostica l’Alzheimer?
De moment, no hi ha cap anàlisi de sang o una prova mèdica d’imatge que permeti diagnosticar de forma ràpida i fiable la malaltia d’Alzheimer. Només és possible arribar al diagnòstic després d’un procés llarg en el que es persegueix tant avaluar els problemes com descartar altres possibles causes.
El diagnòstic només pot establir-se al terme d’aquestes tres etapes:
1. Consulta amb el metge de capçalera: Quan hi hagi el menor dubte, cal consultar el metge d’atenció primària. Abans d’acudir a la consulta, convé anotar en un paper els principals incidents que motiven la nostra preocupació, sense oblidar incloure aquells esdeveniments que hagin pogut tenir fort impacte en la vida de la persona (un trasllat de casa, la mort d’algú proper …) ni la llista dels medicaments que pren.
Un metge generalista no té ni la capacitat ni els mitjans per diagnosticar la malaltia, ha de dirigir-nos a l’especialista; si no ho fa, no cal dubtar a demanar-li.
2. La consulta a la unitat de memòria: El neuròleg o el geriatre reuniran la informació precisa sobre la situació del pacient i sol·licitaran la realització de tests per avaluar el seu estat i prendre les mesures convenients.
3. Exàmens complementaris: El mal d’Alzheimer es pot confondre amb altres malalties i, de vegades, és difícil distingir-lo d’alguns tipus de depressió. També certes intoxicacions per medicaments o l’alcoholisme crònic poden semblar, erròniament, Alzheimer. Per tot això, mai s’ha de amagar res al metge.
Per tal de descartar possibles problemes vasculars (infart cerebral) o altres que necessitin neurocirurgia (tumor, hematoma) poden realitzar-se un escàner o una ressonància magnètica. Les anàlisis de sang són útils per descartar altres malalties, com les disfuncions de tiroide.
.
Alzheimer: senyals d’alerta
Vigilar els símptomes permet un diagnòstic precoç de l’Alzheimer. És imprescindible descobrir com més aviat els símptomes precursors d’aquesta malaltia, que afectarà progressivament a un major nombre de persones a causa de l’envelliment de la població espanyola.
La temible malaltia d’Alzheimer, que afecta a Espanya a unes 800 000 persones, condueix al deteriorament progressiu i irremeiable de les facultats intel·lectuals. Es pot tractar quan el seu grau és baix o moderat, però no en els estadis més avançats.
¿Quins són els senyals d’alerta?
Problemes de memòria. Són el símptoma més precoç i més freqüent de la malaltia d’Alzheimer en les persones grans. En el primer estadi de la malaltia, afecten sobretot als fets recents. No es tracta tant d’oblits, com de fallades en la codificació: les informacions no són registrades. No obstant això, tampoc cal ser excessivament alarmistes: a partir dels 50 anys, una de cada dues persones es queixa de la seva falta de memòria.
No cal inquietar-si una persona no recorda un nom o una data que després li ve al cap en el moment menys pensat. Aquests problemes de memòria són enutjosos, però benignes la majoria de les vegades.
Per contra, el preocupant són els problemes que afecten la vida quotidiana: oblit d’una cita, no recordar del que un anava a comprar, etc.
Problemes espai-temporals. Els problemes de memòria solen anar acompanyats de dificultats per situar-se en el temps. A tots ens ha passat alguna vegada no saber si estem a dimarts oa dimecres, si és el cinc o el juny 6 … Això no és inquietant, especialment si les activitats no varien molt d’un dia a un altre. El preocupant és oblidar el mes o l’any en què un viu.
Les dificultats per orientar-se en l’espai són una altra manifestació molt freqüent del mal d’Alzheimer.Adquireixen proporcions espectaculars en els estadis avançats de la malaltia, però poden aparèixer discretament en un estadi precoç: per exemple, la persona afectada tendeix a perdre en el seu propi barri, de tal manera que va reduint el perímetre dels seus desplaçaments.
Una altra manifestació del mateix problema consisteix en què la persona afectada va deixant objectes en llocs inadequats.
Bruscos canvis d’humor sense raó aparent. El pas sobtat de la serenitat a l’abatiment, de l’alegria a la tristesa, de la calma a la còlera, i viceversa, és un símptoma seriós; de la mateixa manera que ho són els canvis importants de personalitat, la tendència manifesta a l’apatia i la falta crònica d’entusiasme.
Problemes de llenguatge. Una persona que solia utilitzar sempre la paraula justa i adequada, de sobte comença a utilitzar en les seves frases genèrics com «cosa», «això», etc. Més tard, en no trobar la paraula apropiada, tracta de salvar la dificultat utilitzant altres com, per exemple, «aquest xafarderia per escriure» en lloc de «llapis», perquè aquesta se li escapa. Paral·lelament, va servir termes inadequats en el lloc de les paraules que ha oblidat. En escriure, també apareixen els mateixos problemes.
Pèrdua de judici. Pot manifestar-se per una apreciació inadequada (no preocupar davant d’una situació econòmica greu, per exemple) o per comportaments diaris irracionals (posar-se dues camises, una damunt d’una altra, per exemple).
Incapacitat per comprendre les nocions abstractes. Una persona amb Alzheimer oblida totalment el significat dels números, fins al punt d’ignorar el que significa el seu aniversari. Hi ha manifestacions que poden ser signes precursors de la malaltia, encara que la seva interpretació depèn del caràcter de cada persona. Hi ha caps de pardals que mai saben on deixen les claus o les ulleres, així que no convé alarmar-se si els segueix passant quan han passat dels 80. Per contra, és preocupant que un vell professor de matemàtiques no aconsegueixi fer una operació elemental de càlcul.
.
La família d’un malalt d’Alzheimer
És fonamental, tant per al malalt com per a la família, no sentir-se sol davant de la malaltia.
Conviure amb una persona malalta d’Alzheimer, sobretot quan es tracta d’un pare o una mare, és una de les proves més dures a les quals es pot enfrontar una persona i, amb freqüència, genera forts sentiments que van des del abatiment i la culpabilitat al desig que arribi la mort. Descobrir que un pare no ens reconeix és una cosa traumàtic i dolorós, una sensació a la qual sol seguir l’abatiment.
És fonamental, tant per al malalt com per a la família, no sentir-se sol davant de la malaltia. Un recurs per aconseguir-ho és recórrer a la xarxa d’associacions de familiars de malalts d’Alzheimer, que viuen de prop els problemes, proporcionen informació a familiars i cuidadors, i ofereixen ajuda pràctica i suport emocional.
Existeixen a Espanya més de cent associacions d’aquest tipus, que ajuden a les famílies a afrontar l’impacte de la malaltia a través de programes de suport domiciliari, ajuda psicològica i assessoria mèdica, jurídica i social.
Concretament a Catalunya hi ha diverses associacions i federacions que han ajudat i ajuden tant al malalt d’Alzheimer com als familiars, oferint suport, orientació i assessorament.
Algunes són:
- Alzheimer Catalunya
- FAFAC – Federació de familiars de malalts d´Alzheimer
- AFAB – Associació de familiars de malalts d´Alzheimer de Barcelona
- AFA Tarragona – Associació de familiars de malalts d´Alzheimer de Tarragona
- Fundació Pasqual Maragall
- FADESIA (Girona)
- AFALL – ASSOCIACIÓ DE MALALTS D’ALZHEIMER DE LLEIDA.
.
